eBent'10, festival internacional de fets performàtics
eBent compleix 10 anys treballant per a la difusió de la performance. L’encontre internacional de fets performàtics s'ha celebrat des de 2001 a diferents espais, tant de Barcelona com de Sabadell i de Madrid. Enguany eBent'10 tindrà lloc del 17 al 20 de novembre a la Facultat de Belles Arts, a La Virreina de Barcelona i a L'Estruch de Sabadell. Una mostra imprescindible de la performance que s'està fent a casa nostra i arreu del món.
A la Facultat de Belles Arts es farà la jornada de performances eBent oBert. En aquest espai volem generar una visió dinàmica de la performance conjugant l'experiència i el treball consolidat de performers veterans amb les noves maneres de fer performance d'artistes amb trajectòries més o menys llargues, que han arribat a aquesta pràctica més recentment i que aporten diferents maneres d'entendre què és la performance. A aquesta mostra d'artistes en actiu s'afegirà una selecció de les propostes rebudes a la convocatòria que s'ha llençat als alumnes de la Facultat de Belles Arts, que tindran un procés de selecció i tutoria. Hi haurà performances de Analía Beltrán, Andrés Galeano, Saverio Longo, Yolanda Pérez Herreras, Les Salonnières a més de les propostes seleccionades.
També es comptarà amb la presència de Christopher Hewitt, professor universitari i estudiós del tema, que donarà una conferència sobre Performance i humor.
Chistopher Hewitt compte també amb un important arxiu de vídeo de performance, amb més de 200 performances tant clàssiques com contemporànies, que es podran veure a La Virreina dins del Performance Jukebox.
En aquesta edició la presència es revela aspecte fonamental dins d'aquesta pràctica artística. Una mostra de diferents maneres d'entendre-la. Des de la presència directa i contundent a la indirecta i subtil, passant per la presència mediada pels nous mitjans tecnològics. Poètica, irònica, crítica...
A La Virreina, els participants són convidats per la seva línia de treball. Es tracta de performers amb una trajectòria de treball ben consolidada. Es faran tres jornades de performances. Cadascuna de les sessions, a més de presentar diferents maneres d'enfocar la presència per part dels participants, té una línia definida, que permet una lectura àmplia dels diferents enfocaments dintre del món de la performance. Les diferents trajectòries i generacions dels artistes ens permeten apropaments diversos a la temàtica d'enguany.
La primera sessió gira al voltant de les poètiques. Paco Nogales presenta un treball que en el qual la imagineria és omnipresent, amb la seva forta presència corporal i la seva sensibilitat extrema i delicada, mentre que Despina Olbrich-Marianou utilitza elements senzills per crear, amb la seva presència alhora fràgil i forta, corporal i espiritual, construccions ambientals que envolten el públic.
La segona sessió juga amb les propostes ideològiques de la performance. Per una part, Oscar Abril Ascaso presenta la seva proposta entorn a l'iberisme, amb la seva seriositat plena d'humor soterrat i compromès, mentre que Los Torreznos treballen l'aspecte polític des del vessant irònic, amb la seva presència dual, dinàmica i dialèctica, fortament humorística.
La darrera sessió s'articula entorn del concepte de l'objecte i el joc en la performance. D'una banda, DSK presenta una performance en la qual la presència del públic és imprescindible, posa de relleu la presència que sempre està present i és persistent en la persona del públic participant, mentre que Nina Boas treballa amb la presència física i la presència mediada per la tecnologia i el dibuix.
A l'Estruch de Sabadell, on el festival està present des de 2007, es farà una presentació dels artistes participants i dels residents a la NauSud, espai per a les pràctiques performatives, i dues sessions de performance, amb la participació de Nina Boas, Paco Nogales i Los Torreznos.
Preséncia
L'any passat vam dur a terme una petita investigació sobre la performance, que va revelar la presència com a un dels aspectes més importants i definitoris de la performance.
A l'anàlisi de les enquestes, déiem referint-nos a la presència:
“Un dels trets fonamentals de la performance ha estat sempre la reivindicació del caràcter efímer i viu, de fet en anglès també es coneix com Live Art, és a dir, emfasitzant la presència en un context, temps i espai determinat on el performer i els espectadors coincideixen en una mena d’acte ritual de comunicació. Aquesta pregunta va una mica lligada a la pregunta dels canvis en les noves tecnologies i la relació presència-mediació. [...]
Així doncs, en aquesta pregunta sobre la importància de la presencialitat, les respostes són molt significatives, donat que aquí hi ha una unanimitat en considerar que la presència en viu és fonamental o molt important. D’aquí podem extreure que la presència és un tret definitori i característic de què és la performance. Confrontant les respostes a aquesta pregunta amb [la pregunta sobre el cos], obtenim una informació més precisa i així podem veure com alguns dels informants equiparen cos i presència, encara que el concepte de cos no està investit de tanta importància i transcendència com el concepte de presència, possiblement pel tipus de treball que desenvolupen els diferents informants. No obstant, malgrat la rellevància que se li dóna, trobem diferents matisos. Alguns no consideren imprescindible aquesta presència en viu en tots els casos i admeten diferents mediadors (altres persones, mediadors virtuals, telemàtics, vídeo, fotografia, etc.). Els altres parlarien més de la qüestió de la presència o no del performer en la execució de la performance[...].
La performance es fa en sí mateixa en viu, sense aquesta condició no és performance. Una altra cosa és que pugui ser gravada per ser oferta posteriorment, es faci en forma de proposta escrita, com una convocatòria, etc.
Hi ha diferents opinions sobre els mediadors. Alguns informants accepten la realització de performances per a la càmera de vídeo i les videoperformances o fotoperformances, mentre que d’altres les consideren pejorativament i alguns arriben fins i tot a marcar diferències de gènere entre performance i videoperformance o fotoperformance. Aquesta és una qüestió que ha estat àmpliament debatuda des dels Estudis de Performance amb la irrupció de les noves tecnologies (Phelan 1998). Alguns altres (10,8%) es plantegen la qüestió del registre documental de la performance com una forma incompleta de mediació. Entre les respostes més argumentades destaquen:
Una acción, que se proponga una o varias veces, siempre es única e irrepetible. Es única e irrepetible porque los lugares, la gente, la cultura y las circunstancias cambian. Una acción no significa para todos lo mismo, puesto que cada uno proyecta en ella sus sensaciones, sus vivencias, sus creencias su imaginario. Si no presencias la acción, te la contarán. Te la contarán con unas fotos, con un vídeo, con un relato, o en palabras. Todos esos documentos, juntos o por separados, no nos restituyen la situación, la sensación, la emoción del momento, por eso creo que es importante estar, participar en la acción.
La idea de una arte en vivo se pone en contraposición a una arte cerrado, de gabinete, en el que el artista se encuentra apartado del público. La performance toma la idea de exposición (que viene de las artes plásticas) y de escenificación (que viene de la danza y del teatro) para hacer un híbrido que se torna una particular atracción en la música (música en vivo), en la pintura/escultura (pintura/escultura en vivo, incluso la idea de “esculpir lo social” de Beuys) y hasta el mismo design o la arquitectura. Es probable que la idea de una acción en vivo se comprenda en todas las artes en algún momento. En todos estos momentos, la performance es una emergencia que si lo aceptan se convierte en una creación autónoma.
Lo más importante a mi parecer, es un momento único en un tiempo único e irrepetible. Después quedará el registro de una performance, un vídeo, pero se están perdiendo ciertas cuestiones de esa realización que uno no va poder percibir, ni siquiera con la intención de crear una performance para vídeo o fotografía. Es mejor decir fui a ver como pintaba Picasso a decir fui a ver una pintura de Picasso. Es más importante ver la performance que ver lo que quedó de ella.
Aquí emergeix la qüestió de l’enregistrament de la performance i el debat de si aquests materials es poden considerar o no performances, o part de la mateixa performance o d’altres esdeveniments. Alguns autors s’interessaran per les complexes connexions entre performance-acte efímer i repetició i registre, especialment en el cas dels vídeos generats en els registres de la performance, que desplacen la presència auràtica dels cossos i la figura dels performers, així com l’experiència única en la presència-testimoni dels i de les espectadors/es respecte a l’acció que succeeix en aquell mateix moment. Així, la importància de l’acció no resideix únicament en la simultaneïtat i la presència física i material dels cossos presents, sinó també en el caràcter històric i potencial per altres subjectes que poden generar un altre tipus d’encontre espectatorial amb aquest material. És el que s’ha anomenat ‘performances prostètiques’, és a dir, que permeten una altra forma de ‘presencialitat’ de l’esdeveniment (Cheng 2002) o ‘escriptura performativa’ (Pollock 1998) segons la qual l’escriptura sobre una performance no té la finalitat única de preservar, fixar i descriure quelcom, sinó precisament de produir-ho de nou. Així, l’acte d’escriptura tendeix també cap a la producció d’un altre tipus d’esdeveniments en lloc d’una representació de la representació.
Però per alguns dels enquestats la video-performance o la foto-performance suposen formes mortes i fossilitzades, encara que com hem vist, aquesta és una qüestió relativa donat que amb la incorporació de les noves tecnologies és una forma més d’experimentar i reflexionar sobre la presència i absència; la relació amb el cos present i el cos absent, etc. Una resposta que ho argumenta de manera significativa diu:
Si la performance no es representación es entonces presentación, El artista puede estar presente en la obra y solo representar discursos o ideologías exógenos. El artista por el contrario puede transformar transformándose incluso a distancia. No se trata de una dicotomía entre lo mediático y lo no mediado pues el mismo “yo” del artista es producto de múltiples mediaciones. Gestualidad, voz, escritura-grafía, fotografía, video… momentos técnicos en los que se construyen inter-subjetividades.
Un altre informant argumenta que:
El caràcter de presència viva és el que fa del Live Art i el performance art una experiència significativa. Una cosa és veure una imatge, documentació o objecte, però allò impredecible en la presència viva del performer i d’altres participants/espectadors, d’estar tots en el mateix espai i temps, afegeix una qualitat a la performance que li dóna valor. D’altra banda, la performance en directe és molt limitada en termes de distribució i reconeixement econòmic [...] però permet evidenciar la ritualitat en els rols de l’observador, el performer i el participant mitjançant la suspensió d’una rutina habitual i un comportament social formant part de l’esdeveniment.”
Dins de les múltiples possibilitats que apuntaven els enquestats, portem una mostra de diferents maneres d'entendre la presència, des d'una presència directa a una presència indirecta passant per una presència mediada. La nostra intenció és mostrar com aquest tret fonamental pot presentar-se de múltiples maneres."
Investigació realitzada entre performers i estudiosos, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Pendent d'edició.
Phelan Peggy i Lane Jill (ed.) (1998) The ends of performance. New York and London: New York University Press.
Cheng Mailing (2002) In Other Los Angeleses: Multicentric Performance Art. Los Angeles: University of California Press.
Pollock Della (1998) “Performing writing”, a Phelan Peggy i Lane Jill (ed.) The ends of performance. New York and London: New York University Press.