Josep Masdevall (Catalunya). Molloy
“I hi ha persones que circulen assegudes, o fins i tot agenollades, avançant cap a la dreta, cap a l’esquerra, cap endavant, cap enrera, per mitjà de ganxos. Però, en el moviment reptant, aturar-se equival a descansar instantàniament i fins i tot el mateix moviment és una forma de descans, en comparació amb d’altres formes de moviment tan fatigoses per a mi. I així avançava pel bosc, lentament, però amb una certa regularitat, i, sense fer-m’hi a fons, feia ben bé les meves quinze passes diàries. ... el meu esperit, ... sempre tenia present la necessitat de descriure cercles, de descriure contínuament cercles, i cada tres o quatre passes que avançava modificava lleugerament el meu rumb, la qual cosa feia que tracés, sinó un cercle, sí almenys un gran polígon, cadascú fa el que pot, i encara pensava que, malgrat tot, avançava en línia recta, dia i nit en línia recta en direcció a la meva mare.” 1
“Molloy” és una escultura relacionada amb una acció que vaig fer a La Bisbal en la qual jo m’arrossegava i travessava una plaça allargada amb una corda lligada a la cintura que, després de passar per una petita politxa clavada al terra d’un extrem de la plaça, estirava una taula parada amb un generós aperitiu. Mentre jo anava avançant fatigosament en una direcció, la taula, proveïda d’unes petites rodetes, es movia en l’altra i arrossegava una munió de gent diversa que s’anava menjant canapès, formatge, patates, cacauets. El nostre benestar se sustenta en profundes desigualtats que porten molta gent a arrossegar-se per mig món. A principis d’any intrèpids herois amb potents vehicles van a Dakar pel camí que els herois de ningú sense res fan tot l’any en sentit contrari per aconseguir venir a tallar-nos la gespa. Però, tal com ho va escriure S. Beckett, “Molloy” som nosaltres i el meu “Molloy” també parla de mi, de les meves escultures i de tot en general i de res en particular. Perquè estar a un costat o a l’altre de la tanca és un fet tan atzarós com inexplicable.
“Us prometo que alguns dies no avançava més de trenta o quaranta passes. Tanmateix no puc dir que avancés ensopegant entre tenebres impenetrables. Avançava ensopegant, això sí, però les tenebres no eren impenetrables. Regnava una mena de foscor blavosa més que suficient per les meves necessitats visuals. Em sorprenia que aquesta foscor no fos verdosa en comptes de blavosa, però jo la veia blavosa i segurament era així. Quan el color vermell del sol es barreja amb el verd de les fulles dóna una resultant blava. Aquest és el raonament que em feia. Però de tant en tant, de tant en tant. Quanta bondat hi ha en aquestes paraules mínimes, quanta felicitat.”
Josep Masdevall