María Marticorena (A Coruña 1977). Polifonia deixar-me les ungles
El cos de l’artista es transforma en un “instrument” sustentat per les seves pròpies ungles perforades, transfigurant el seu cos en un “arpa musical”: la performer es convertirà en artista-arpista-solista al mateix temps.
“Tensió, resistència i música desvelada”
Les seves mans es revolten en l’aire, com encantades pels extrems oposats que les separen. Tensa el seu delicat mecanisme i revisa la seva postura varies vegades fins quedar completament satisfeta. “Per fi ja és un instrument”, mostra un rostre clar i serè i el seu cos ja està llest per lliurar-se als deliris de l’art. Resta immòbil uns instants, per descobrir senders que la transportaran a nous i desconeguts abismes, abismes buits que s’obriran davant d’ella perquè els pugui explorar. D’aquesta manera, tant els sons generats pel propi procés d’acció com la por al trencament de les cordes, seran elements essencials per aquesta interpretació musical simbòlica.