Esther Ferrer
MARCAR L'ESPAI
Per què ens agrada marcar llocs específics? Algunes vegades es tracta de commemorar o sacralitzar un lloc, com quan s'erigeix un monument o una tomba. Unes altres es vol assenyalar solament la propietat, com quan es col·loca una barrera o es determina una frontera nacional. Però unes altres es pot marcar un espai únicament per plaer, són espais buits, espais que per diferents raons ens interessen. Una part del treball d'Esther Ferrer va en aquesta direcció. Un nou lloc trobat i marcat, un espai que no té significat sentimental, ni legal, ni geogràfic ni qualsevol altre, just un lloc que defineix un curiós fet geomètric.
Però de marcar a emmarcar la distància és mínima i amb freqüència els treballs artístics estan definits per un marc. Un fet que ha interessat particularment a Esther Ferrer durant anys. En el món post-Duchamp, som nosaltres mateixos els que decidim allò que és artístic o no i els que col·loquem els marcs. Quan emmarca el buit com ha fet algunes vegades, Esther Ferrer duu aquesta idea a la seva conclusió lògica. Malgrat aquesta conclusió, no és nihilista. Quan un marc emmarca un marc, que emmarca altre marc, que emmarca altre marc, etc., la lògica encaixa a diferents nivells i els mateixos marcs es converteixen en objecte artístic.
De tant en tant, l'artista col·loca alguna cosa en l'interior d'un dels seus marcs, però serà sempre un objet trouvé, un objecte no-artístic, que es converteix en artístic perquè així decidim veure'l, i d'aquesta forma tornem a Marcel Duchamp.
ANIMAR L’ESPAI
La performance és l'eix central del treball d'Esther Ferrer des de mitjans dels anys 60 quan es va incorporar al grup ZAJ, creat per Juan Hidalgo, Walter Marchetti i Ramón Barce a Madrid. Encara que amb freqüència ha realitzat les seves performances en teatres, galeries o museus, prefereix altres espais ja que com afirma, feliçment la performance és un art sense domicili fix, i, com ocorre amb aquells que no en tenen, el seu domicili és el carrer. Per això cada vegada que pot surt fora del marc de l'art investint llocs no-artístics. En l'última dècada, cada vegada amb més freqüència s'escolta a l'artista dir que l'art està al carrer.
Naturalment això és un reflex de John Cage, a qui Esther Ferrer va conèixer i la influència del qual ha estat important en la seva trajectòria, així com en la de tota la generació Fluxus. Va ser Cage, més que cap altre, qui va permetre al soroll penetrar dins del sagrat espai de la música, qui va redefinir el silenci, qui va demostrar que és millor no separar l'art de la vida, ja que en qualsevol cas ambdós estan destinats a coexistir, però han estat artistes com Esther Ferrer els que han traduït aquest missatge en termes visuals.
En el passat una de les característiques importants dels objectes d'art era el fet de ser inanimats, destinats a ser instal·lats en els museus, que són essencialment tancs de formaldehid, on es preserven perfectament els artefactes morts. Fora, la vida respira, es mou, i es mor, però es nega a ser conservada, i com a éssers vivents, nosaltres naturalment ens identifiquem més amb la vida que amb la mort.
Com en la performance, també en altres aspectes del seu treball Esther Ferrer ha escollit conscientment allò provisional a allò permanent. Mai ha treballat la pedra o el bronze, sinó materials fràgils com paper o fils, per exemple, i de fet, moltes de les maquetes i estructures que va realitzar en els anys 60/70 han desaparegut i unes altres van ser refetes amb motiu d'alguna exposició. Això no significa que l'artista no les estimés, sinó simplement que ha donat sempre poca importància a la seva existència eterna i considera més interessant treballar una nova idea.
Tom Johnson