Les Salonnières (Laura Cardona, Ester g. Mecías, Cèlia Prats, Meritxell Romanos, Marta Xibillé). Manierisme del pentinat
Les Salonnières som un col·lectiu d’artistes format per Laura Cardona, Ester g. Mecías, Cèlia Prats, Meritxell Romanos i Marta Xibillé. Des de 2006 experimentem sobre les relacions que s’esdevenen en diferents espais per transformar-les i traslladar, espais i accions quotidianes, al context de l’art contemporani. Desenvolupem projectes d’intervenció utilitzant la performance per investigar sobre noves formes d’intercanvi i de producció de coneixement. La nostra línia de treball sorgeix de Les Salonnières franceses del segle XVIII, de qui recuperem la conversa com a pràctica política. Pretenem crear relacions i xarxes dins del circuit artístic, educatiu i social, connectant els diferents agents que en formen part. Fins ara, Les Salonnières hem participat en projectes artístics i educatius, performances, taules rodones, congressos i workshops amb artistes com Alicia Framis o Rirkrit Tiravanija, en centres com el Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona), Can Xalant (Mataró) o el MUSAC (León). En diferents ocasions hem col·laborat amb institucions com la Universitat de Barcelona o el Patronat de Cultura de Mataró. Recentment, hem participat en el projecte Factotría Piedra Buena, a Buenos Aires (Argentina), en col·laboració amb l’estudi d’arquitectes a77, l’arquitecte Pau Faus i el Galpón Cultural Piedrabuenarte, gràcies a una beca d’AECID i l’Institut Ramon Llull.
La feminitat, com a concepte abstracte, es duu a terme a la pràctica a partir d’una sèrie d’actes performatius. Són accions quotidianes, que formen part del nostre dia a dia i que ens conformen, definint la nostra identitat de gènere. Per a la performance ‘Manierisme del pentinat’, Les Salonnières posem especial èmfasi en els moviments que fem interactuant amb els nostres cabells.
Aquestes petites coreografies són les que nosaltres, com a dones, usem per seduir, per defendre’ns, per posar-nos guapes o per plantar cara. Però precisament la repetició d’aquests actes, que ens fan ser preses d’un ideal de feminitat, ens poden servir per transformar aquest ideal i experimentar amb altres formes de representació. D’aquesta manera, la parade que proposem, és un petit recorregut per la construcció d’aquestes accions que repetim i coreografiarem de forma col·lectiva i mecànica. Com si el gènere no fos res més que una repetició naturalitzada i fixada d’una sèrie d’actes que podem redefinir des del nostre cos.