Mònica Porta. La meva pròpia performance de Joseph Beuys

foto: leo odoncz

Mònica Porta, Barcelona, 1972. Llicenciada en Història de l´Art. Universitat de Barcelona. Estudiant de Belles Arts. Universitat de Barcelona.

El meu treball es dirigeix cap a l'escultura, la instal·lació i la performance. Realitzo peces en les que intervé la indumentària: vestits, barrets, guants o altres objectes que per la seva relació amb els nostres costums i proximitat al cos simbolitzen moltes situacions de l'existència humana.

Quant a materials, un dels meus preferits és el feltre, que s'obté a partir de pèl animal -en aquest cas d'ovella- i té propietats protectores, aïllants, tèrmiques... que l'ésser humà ha explotat des de temps ancestrals i també alguns artistes com a Joseph Beuys. D'altra banda, el feltre em recorda a l'animal, i aquestes són idees que em agraden: poder reflexionar sobre l'humà a partir dels objectes que li són més propers i també a partir dels animals.

L'any 1974 l'artista alemany Joseph Beuys es va tancar durant set dies amb un coiot a la Galeria René Block de Nova York. Va conviure amb l'animal durant aquell període de temps com si estigués en una espècie de gàbia, i es van encaterinar mútuament. Beuys va portar amb ell molt pocs objectes, uns dels quals era un tros de feltre, material que utilitzava sovint a la seva obra per les seves propietats tèrmiques i energètiques. Beuys va prendre el coiot com a símbol de la civilització perduda índia i de les minories. L'alemany deia que tot home porta amb ell un artista i estava en contra de la mercantilització del art.


La meva pròpia performance de Joseph Beuys pretén reflexionar sobre el món de l'art i els seus mites mitjançant una barreja entre homenatge i crítica. Molts són els artistes que rebutjaven crear objectes artístics que poguessin convertir-se en meres mercaderies, avui les seves obres són molt cotitzades. Així, mostro un tros de feltre i un coiot fet del mateix material. L'animal de Beuys ja no és viu, es presenta ara com a alguna cosa entre peluix i animal dissecat. Es podria vendre a la botiga de qualsevol museu i un a casa seva podria fer la seva pròpia performance a l'estil de Beuys.

Però tampoc no puc oblidar que, com el de Joseph Beuys, la immensa majoria de noms que apareixen als llibres d'història de l'art, són masculins. I jo com a dona també m'interrogo sobre cual és el meu lloc en tot això. Per això, a diferència de Beuys que sempre apareixia amb el seu barret de feltre i aquesta espècie d'armilla de pescador. Jo he elegit un vestit de color vermell. Perquè sota l'ombra de tants artistes homes, em pregunto cual és el meu paper. El color vermell té les connotacions que tots coneixem. Els objectes estan realitzats a mà per mi mateixa. Sóc conscient de què treballar amb les mans sí que és un paper que la dona ha assumit històricament.

Així que amb una gran dosi d'humor, recullo l'equipatge d'aquest artista -com a símbol de molts altres artistes homes- però també confio a trobar meu propi equipatge i un lloc on deixar-lo.