Les Salonnières (Laura Cardona, Ester g. Mecías, Cèlia Prats, Meritxell Romanos, Marta Xibillé). Manierisme del pentinat

foto: leo odoncz

Les Salonnières som un col·lectiu d’artistes format per Laura Cardona, Ester g. Mecías, Cèlia Prats, Meritxell Romanos i Marta Xibillé. Des de 2006 experimentem sobre les relacions que s’esdevenen en diferents espais per transformar-les i traslladar, espais i accions quotidianes, al context de l’art contemporani. Desenvolupem projectes d’intervenció utilitzant la performance per investigar sobre noves formes d’intercanvi i de producció de coneixement. La nostra línia de treball sorgeix de Les Salonnières franceses del segle XVIII, de qui recuperem la conversa com a pràctica política. Pretenem crear relacions i xarxes dins del circuit artístic, educatiu i social, connectant els diferents agents que en formen part. Fins ara, Les Salonnières hem participat en projectes artístics i educatius, performances, taules rodones, congressos i workshops amb artistes com Alicia Framis o Rirkrit Tiravanija, en centres com el Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona), Can Xalant (Mataró) o el MUSAC (León). En diferents ocasions hem col·laborat amb institucions com la Universitat de Barcelona o el Patronat de Cultura de Mataró. Recentment, hem participat en el projecte Factotría Piedra Buena, a Buenos Aires (Argentina), en col·laboració amb l’estudi d’arquitectes a77, l’arquitecte Pau Faus i el Galpón Cultural Piedrabuenarte, gràcies a una beca d’AECID i l’Institut Ramon Llull.


La feminitat, com a concepte abstracte, es duu a terme a la pràctica a partir d’una sèrie d’actes performatius. Són accions quotidianes, que formen part del nostre dia a dia i que ens conformen, definint la nostra identitat de gènere. Per a la performance ‘Manierisme del pentinat’, Les Salonnières posem especial èmfasi en els moviments que fem interactuant amb els nostres cabells.

Aquestes petites coreografies són les que nosaltres, com a dones, usem per seduir, per defendre’ns, per posar-nos guapes o per plantar cara. Però precisament la repetició d’aquests actes, que ens fan ser preses d’un ideal de feminitat, ens poden servir per transformar aquest ideal i experimentar amb altres formes de representació. D’aquesta manera, la parade que proposem, és un petit recorregut per la construcció d’aquestes accions que repetim i coreografiarem de forma col·lectiva i mecànica. Com si el gènere no fos res més que una repetició naturalitzada i fixada d’una sèrie d’actes que podem redefinir des del nostre cos.