Lluïsa Xarnach (Baix Empordà). Muntatge efímer

foto: maria aa

Aquesta artista de Palamós porta molts anys dedicant-se a la seva passió, que és la creació d'espais singulars. Va començar estudiant fotografia, després de barallar-se amb el format pla, va descobrir l'espai i amb ell, la capacitat de construir-hi a dins, convertint-lo i transformant-lo en expressions àudio-visuals, escultòriques, sonores i olfactives. A les seves instal·lacions hi ha gotes d'aigua que volen suspeses en l’espai, rostres esfèrics projectats amb flors en comptes d'ulls, neveres que es converteixen en persones humanes o simplement peixos que neden en el ciment. La sorpresa està garantida perquè si hi ha quelcom que no falta a la Lluïsa és imaginació. Una imaginació que troba per a tot arreu on mira i és per això que definitivament es va instal·lar a l'Empordà. 'No penso marxar mai d'aquí -comenta la Lluïsa- cada dia em sorprenc més dels colors que l'espai m'ofereix. Fa uns tres anys vaig crear el que anomeno muntatges efímers i amb ells la consecució de la meva fita, ja que al portar aquests muntatges com a decoració de tot tipus d'esdeveniment, feia que l'aproximació d'aquestes instal·lacions al públic fos més directa i no tan institucional, fet que provoca menys serietat en la manera de veure'l i més implicació en el mateix, ja que l'espai on es configuren les instal·lacions són llocs d'esbarjo.'

Després d'aquests tres anys amb els muntatges efímers, la Lluïsa ha arribat a la conclusió que l'art no està en l'obra sinó en el lloc on es mostra. La constant il·lusió de crear irrealitat escenificada sempre fora de context i la descol·locació dels objectes ordenats de la natura és una de les bases més característiques del seu treball. El que és i no és i el que s’entreveu però que no acaba de definir-se, completa la seva trajectòria d'irregularitats dins l'ordre tan purament establert de la vida i de la societat, en una persecució constant d'irrompre en la rutina i crear, per sobre de totes les coses, il·lusió.

Recentment aquesta artista empordanesa es troba en transició, com una larva passa a papallona ella vol passar d'allò efímer a allò permanent amb la il·lusió que l'obra perduri més en el temps però sense que perdi la picada d'ullet i la sorpresa.

Deixa que l'art inundi el teu espai.