Sandra Johnston - s/t

foto: stidna

Sandra Johnston (Belfast, 1968).

 Les performances de Sandra Johnston se centren al voltant de la noció de territori. Cada acció està realitzada per a un lloc específic i pot usar elements d'àudio i vídeo gravats d'aquest lloc. Usant aquest material i el seu propi cos, explora les sensibilitats geogràfiques i psicològiques del lloc.

Johnston ha portat a terme un treball d'investigació de tres anys a la Universitat d'Ulster sobre el Trauma de l'Espai: intervenint amb la història d'edificis i llocs estigmatitzats per esdeveniments traumàtics. També ha realitzat una estada al Nordic Institute for Contemporary Art a Suomenlinna Island, Hèlsinki.

In Another Light In Other Words
Artist: Sandra Johnston. Bonington Gallery. 29th October – 8th November 2003

Una investigació sobre les prioritats de la gent en la vida; Johnston explora als estranys i els seus valors i tradueix el que troba en una exposició.

Cadascun dels vuit dies d'aquesta acció, Sandra Johnston es trobarà amb una persona estranya diferent.

Durant el dia, ella visita els espais vius dels estranys i es comunica amb ells, però sense arribar-se a trobar en cap moment.

Al final de cada dia, les restes d'aquestes interaccions són portades a la galeria, omplint gradualment l'espai amb les desferres de l'exquisit intercanvi de Johnston amb els estranys.

A través de les relacions que ella forma amb la gent amb la qual es troba, Sandra Johnston incorpora un sentit expandit als espais urbans, a les relacions humanes amb els espais, i a com nosaltres donem valor als llocs de la nostra geografia personal.

Aquesta exposició és una excel·lent mostra d'observar un projecte desenvolupat en temps real, que requereix realment visites repetides.

In Another Light in Other Words es presenta amb el suport del Arts Humanities and Research Board.

L'acció, de vegades, pot ser difícil de seguir pels nens, ja que la sala es va actualitzant i modificant conforme a obra progressa.

Sandra Johnston. Afterwards. Després.

Sandra Johnston desenvolupa el seu treball com a reacció a períodes intensius d'observació en els espais públics, la major part experimentats en cicles de 24 hores, per exemple en benzineres, unitats d'urgències dels hospitals, molls i ports. Les accions de 'vigilància' es realitzen deliberadament de forma discreta, doncs l'artista recol·lecta detalls analítics sobre aquests llocs ordinaris i el comportament habitual de la gent que els ocupen. Els moviments, les imatges i les paraules es processen ràpidament usant recursos escassos. Reflectint els incidents observats, Johnston crea llavors les accions i instal·lacions vives que intenten refondre ambdues qualitats efectives del lloc observat, i l'evasiu, i sovint inexplicable, residu de les batalles humanes que emergeixen en aquest període.

Sandra Johnston

Línies generals de la pràctica artística

Des de la graduació del curs de M.A. en Belles Arts en la Universitat d'Ulster el 1992, el treball pràctic de Johnston s'ha centrat a produir accions i instal·lacions relacionades amb l'espai on tenien lloc. Aquest acostament es va iniciar a partir de les experiències diàries de viure a Belfast Est, abans del primer cessament de foc paramilitar, convertint-se gradualment en una investigació sobre les complexitats de com la presència de les dones era percebuda dintre de territoris paramilitars, i l'espectacle de la violència en els mitjans de comunicació. Els projectes individuals i en col·laboració subsegüents creats tant a Irlanda com internacionalment, han continuat explorant les estratègies per a respondre a les funcions i a les sensibilitats d'una gamma diversa de localitzacions públiques. Espais per exemple com comissaries de policies, sales d'emergència, institucions religioses, grans superfícies, etc. i de tant en tant en la invitació en llars privades. Aquests treballs creats en espais domèstics, es revelen com col·laboracions subtils que impliquen qüestions de confiança.

A partir de l'abril de 2002 - 2005 es va convertir en Research Fellow de l'A.H.R.B a la Universitat d'Ulster; la naturalesa d'aquesta investigació era explorar les maneres positives en les quals els artistes poden intervenir en la història d'edificis i llocs estigmatitzats per esdeveniments traumàtics. Johnston és Associate Lecturer en Time Based & Mixed Media Art en la University d'Ulster, i membre de la comissió administradora l'organització gestionada per artistes Bbeyond.

La sèrie Les habitacions (The Rooms)

Les habitacions és una sèrie en curs d'accions duracionals, començades en 1998 en l'Ormond Quays Hotel, on vaig realitzar una performance a l'Habitació 112 durant 24 hores. Abans de començar l'acció vaig sol·licitar al personal de l'hotel que deixés la cambra sense tocar després de l'hoste anterior, per tant em vaig moure en l'absència d'aquesta hoste anònima de l'hotel, i les escasses restes de la seva ocupació de l'espai. La sèrie s'ha desenvolupat a partir d'aquesta performance inicial per a reflectir l'àmplia diversitat d'habitacions que se m'han ofert. Cada lloc és una entitat desconeguda quan entro en ell, i no hi ha etapa de preparació, començo immediatament a fer una exploració d'aquest espai, identificant a través de petits objectes i rastres del dany/ús habitual com en una reconstrucció forense, dels possibles esdeveniments que han ocorregut allí.

És important que les accions públiques vives que ocorren quan abandono l'espai específic, es realitzin en "un espai neutral" o comprensiu, distanciant deliberadament a les audiències del lloc original. Això significa que les habitacions romanen sense canvis, i obertes per a altra capa d'interpretació.

Les habitacions són de tant en tant anònimes, altres vegades estan marcades enterament per la presència d'algú; p. ex. "l'habitació de Hannah", el dormitori d'una noia de 13 anys que té paràlisi cerebral, i la llar portuguesa de la família de Castro Neves. Cada vegada més, en les ocasions que conec als amos de l'habitació abans de començar el procés del treball, intento desenvolupar el potencial per a la trobada íntima dintre o en paral·lel al de l'espai. Per exemple, intercanviant llocs amb la poeta mexicana Mónica de la Torres. Durant 12 hores vam ocupar l'espai privat de treball de l'altra, dibuixant i escrivint contínuament, amb accés a les pertinences de l'altra incloent cartes i diaris personals.

En l'acció The Red Farm vaig utilitzar una sala del darrere durant 24 hores per a portar a terme "converses" improvisades no verbals, cadascuna d'una hora de durada, amb 16 persones pertanyents a la comunitat artística de Skowhegan. La Red Farm va pertànyer a la família Cummings, fundadors de Skowhegan, i és actualment la llar de Linda Earle, directora executiva. Cada visitant em va trobar en la cambra posicionada físicament, i afectada emocionalment per la trobada anterior, ja que havia una sensació acumulativa a través del meu cos de les converses que havien tingut lloc. Cada acció era totalment individual, i em requeria produir un punt de contacte apropiat per a les molt diverses expectatives que portaven els visitants a l'espai.

Des de la peça en la sala d'espera del New Cross Hospital en la tardor 2001, les habitacions seleccionades han estat sobretot espais públics (hotels, comissaries de policia, centres comercials, etc), la qual cosa va canviar el potencial per a la implicació amb la gent. La meva presència ara és sovint notablement d'una calma gairebé completa, que es converteix solament en moviment durant la presentació pública a l'espai de la galeria. O estic completament a gust implicada en les activitats i la conversa ordinàries de la gent amb la qual el procés em posa en contacte. Aquest desenvolupament més recent de la sèrie va ocórrer al novembre de 2003 adaptant el procés de The Red Farm més enllà en un treball anomenat COVERAGE.

A pesar de l'aparent privadesa o obertura de l'espai, la sèrie The Rooms continua estant motivada per l'absorció i la interpretació compulsives de les accions d'altres persones. El desafiament consisteix a trobar allò que es pot extreure de l'observació intensa en forma d'entitat comunicable, mentre es protegeixen alhora els límits de la confiança que s'han desenvolupat amb la gent amb que m'he trobat. La sèrie The Rooms és una plantilla extremadament flexible, em permet de vegades fer treballs portables però concentrats en situacions en les quals tinc solament alguns dies en un país. Altres habitacions han pres mesos per a negociar i per a preparar-se, i aquests treballs produeixen cada vegada més instal·lacions capaces d'exposar-se. Aquesta flexibilitat és un aspecte important, igual que la dificultat per a documentar aquests treballs, primer perquè l'acció de la qual procedeixen és evidentment un procediment sensitiu i, segon, perquè trio no documentar-la electrònicament.