Los Torreznos - La realidad oficial

foto: stidna

Los Torreznos: Circo Interior Bruto - Reviews: Madrid - Brief Article
ArtForum, April, 2002 by Pablo Llorca

Los Torreznos és un nom usat de vegades per un duo que ha estat treballant conjuntament, encara que no exclusivament, durant deu anys -Jaime Vallaure i Rafael Lamata també treballen individualment. A pesar de la seva joventut, són veterans de la performance i del vídeo, i han desenvolupat una personalitat de col·laboració molt distinta basada en un sentit de l'espectacle -que no vol dir frivolitat sinó la consciència que els seus treballs es desenvolupen al llarg del temps- juntament amb un desig d'investigar o de reflectir temes socials i artístics contemporanis.

Tals interessos s'observen en La nit electoral, 2001. El sobri escenari recordava una actuació de flamenc: dos cantants situats en un escenari simple il·luminat per una sola bombeta, preparats per cantar davant el públic. L'estructura del treball tant com el seu desenvolupament general estava també molt relacionada amb la música. No solament el so era important, sinó que, encara que la dimensió semàntica del treball era predominant, l'estructura semblava inspirada directament per la composició musical, principalment minimalista (els artistes admiren a compositors com Terry Riley i Steve Reich). Ambdós performers van mantenir els seus ulls tancats durant l'acció (prop de trenta minuts), i els seus cossos, mans, i veus tenien una expressivitat palpable, evocadora de les representacions del flamenc. Partint de la idea que en la nit de l'elecció, els comentaristes i representants dels diversos partits interpreten els resultats segons els seus propis interessos, Vallaure i Lamata distorsionaven les seves veus per a mostrar una crítica de la inclinació dels polítics contemporanis a distorsionar la realitat, per aprofitar-se de l'ambigüitat, i per llançar-la lluny de significats precisos. La repetició contínua de noms de polítics i de qüestions relacionats amb la política suggeria una lectura possible, però aquestes no eren les úniques referències, en aquest treball lúcid i càustic, amb efectes retòrics ben calculats i encertats. Mentre les paraules i les frases eren pronunciades d'una tirada, segons una progressió rítmica que va culminar en un clímax de gran potència, en el qual ambdós cantants van citar els noms dels artistes del segle XX, classificats segons categories negatives i positives. Aquesta precisa broma al·ludia a la insuportable tendència de qualificar els autors més que els treballs -- un clixé predominant en el món de l'art, que accentua la necessitat absurda de fórmules creatives i la forma de consum de l'art en si mateix. Incloent-se, amb gran humor, entre els noms positius i insistint vehementment a destacar la seva pròpia identitat o "marca artística", Los Torreznos, Vallaure i Lamata semblaven satisfer una declaració lliurada en el preludi al treball: que ells mateixos constitueixen una fórmula comercial. El resultat, malgrat això, és molt més significatiu i contradictori: ells han creat un treball d'energia i claredat, no un formulari patró.

Rafael Lamata-Cotanda i Jaime Vallaure són de la generació d'artistes que s'ha afirmat a través dels nous mitjans, la instal·lació i les pràctiques lligades al cos. S'activen sota el nom de Los Torreznos. El seu estil d'acció juga amb l'humor, la burla, l'excés del llenguatge i dels suports, amb l'expressionisme barroc, no sense recordar-nos les seves arrels històriques espanyoles. Burla al voltant de la normalitat i dels estereotips culturals, la seva aportació és una investigació conceptual i política amb un humor irònic.

Los Torreznos :

"La realidad oficial":

A principios del siglo XXI observamos lo siguiente:
Cualquier procedimiento de definición amplificada de la realidad, tiende a la estupidez.
Lo dramático es mucho más importante que lo normal, lo normal no es noticiable.
Cuanto mayor es la tensión dramática, mayor es la importancia de la noticia.
Esto nos lleva a dos posibles tipos de consecuencias.
1. o la realidad normal cada vez se distancia más de la realidad oficial de la que hablan los periódicos, la televisión o la radio.
2. o la realidad normal, por aprendizaje, tiende a hacerse igual de estúpida y dramática que la realidad oficial.
Siendo ésta una situación contemporánea, queremos señalar que los poderosos han ejercido a través de la historia esta misma función con las estrategias propias de cada momento.

A principios del siglo XXI observamos lo siguiente:

Cualquier procedimiento de definición amplificada de la realidad, tiende a la estupidez.
Lo dramático es mucho más importante que lo normal, lo normal no es noticiable.
Cuanto mayor es la tensión dramática, mayor es la importancia de la noticia.
Esto nos lleva a dos posibles tipos de consecuencias.
  • o la realidad normal cada vez se distancia más de la realidad oficial de la que hablan los periódicos, la televisión o la radio.
  • o la realidad normal, por aprendizaje, tiende a hacerse igual de estúpida y dramática que la realidad oficial.
Siendo ésta una situación contemporánea, queremos señalar que los poderosos han ejercido a través de la historia esta misma función con las estrategias propias de cada momento.