Josep-Maria Balanyà

foto: juan pardo, stidna

Una proposta d'acció a partir de "KRATZKLANG ETUDE".

Obra per a utensilis de gravat, amplificació i efectes. Un intèrpret.

Composta i estrenada a Trier, Alemanya, el mes de juliol de 1998

"Kratzklang Etude" és una obra rítmica que consta de sis moviments i tracta de la intercomunicació Música - Arts Plàstiques. El compositor i performer Josep-Maria Balanyà va experimentar durant un temps amb utensilis de gravat, gravant amb punta seca sobre plaques de coure, amplificant els sons produïts, enregistrant aquests sons i finalment creant una partitura amb signes musicals tradicionals i inventats per a l’ocasió. De fet, la partitura definitiva inclou les instruccions escrites acuradament pel compositor, així com sis reproduccions de gravats realitzats a partir de la lectura de la partitura mencionada. Aquests gravats serveixen d’inspiració per a l’intèrpret i poden ser interpretats lliurament. La imatge inclosa al final del text és una d’aquestes reproduccions.

Què vol dir tot això? És "Kratzklang Etude" una obra musical escrita, una composició, és una improvisació o bé una performance?

El projecte de performance que es va presentar al Festival eBent 2004 no era una acció primera i original, sinó que té una història. El primer cop que es va presentar va ser en ocasió d’un taller amb estudiants de gravat a l’Acadèmia Europea de Belles Arts a Trier, Alemanya. La part interactiva del taller consistí en que el performer (el conferenciant) produïa sons, és a dir, feia música amb utensilis de gravat rascant-los sobre una placa de coure usada (una placa bastant ratllada i amb molts solcs). Els sons estaven amplificats mitjançant dos micròfons i modificats amb efectes de reverberació i delay. Al mateix temps que el performer tocava cada estudiant gravava sobre una placa de coure, amb els seus utensilis i la seva pròpia tècnica, intentant acoblar-se a les pautes sonores que sentia pels altaveus, imitant-les i seguint-les "musicalment".

Els resultats artístics d’aquestes sessions, les plaques, es varen tractar i posteriorment se’n varen fer impressions. Després, els gravats resultants varen ser utilitzats per el performer en una altra sessió com a "partitura". Així, de cada gravat utilitzat com a partitura en sortia una nova performance que al seu torn era punt de partida per a un nou gravat, susceptible de ser partitura, i així es podria continuar fins l’infinit. D’aquesta manera s’il·lustra de forma plàstica i visual el principi de molts gravats d’Escher: el positiu és el negatiu, la progressió i modificació pot no tenir fi.

Malgrat tot, cada performance és diferent de l’anterior, sense necessitat de buscar la precisió dels gravats d’Escher. En canvi sí que es demana una dosi d’implicació anímica i una capacitat d’improvisació, que faci ressaltar el desig de trencament amb les músiques oficials.